Existeix la por en els gossos?
D’entre les moltes patologies del comportament que poden presentar els gossos, la por en els gossos és la més freqüent en l’actualitat. Són molts els animals que atenc perquè són insegurs o poregosos, i molts d’ells coincideixen que els seus amos fan una lectura equivocada del comportament del ca; analitzen per separat els símptomes (lladrucs davant la presència d’un estrany, mossegades als desconeguts, persecucions a ciclistes o a nens que corren, la no acceptació de carícies d’altres persones…) sense arribar a encertar en el diagnòstic (la por).
Podríem definir la por com la INTERPRETACIÓ EQUIVOCADA d’un estímul que no comporta cap risc com si fos una amenaça per a la pròpia integritat física. Un exemple clar són els gossos joves que s’espanten davant els primers paraigües que veuen obrir-se inesperadament; l’acció d’obrir un paraigua no comporta cap perill per a ells, però prefereixen “posar-se en guàrdia” i bordar “a aquest enemic tan rar” per a avisar-li del que li pot passar. Simplement, per falta d’experiència, han interpretat equivocadament la situació.
Precisament per això, el gos espantadís és el que veritablement comporta un perill; el seu comportament obeeix a la percepció personal que té de les diferents situacions que viu. I aquesta percepció segurament no coincidirà amb la que tenim els que li envoltem. Un gos poregós pot reaccionar de manera inesperada davant una situació per a nosaltres d’allò més normal si la interpreta com una situació de perill per a ell.
La por en els gossos pot ser present en el gos per herència (l’exemple més típic és la intolerància als petards) o bé per un aprenentatge (un cadell al qual li explota un petard a prop). Crec important dir aquí que considero por apresa tant el que es produeix com resultat d’un mal aprenentatge com el que es produeix precisament per l’absència d’aprenentatge (l’animal que s’atemoreix davant un estímul que mai abans ha vist).
El comportament global d’un gos és el resultat de com les experiències que viu incideixen sobre unes aptituds heretades. Tots els animals són en néixer com una plastilina verge amb unes característiques pròpies (l’herència genètica) que s’anirà modelant amb el pas del temps depenent de les vivències pròpies (aprenentatge). Crec no equivocar-me si afirmo que el resultat final depèn en molt major mesura del modelatge que no de la qualitat del material, és a dir; mentre que un material defectuós que tingui un modelatge correcte donarà bons resultats, el modelatge erroni del millor dels materials resultarà un fiasco (el millor cadell d’un llinatge de gossos de caça extraordinaris no arribarà mai a caçar si no posem a la pràctica la seva predisposició genètica per a la caça, mentre que un gos de caça “del munt” ensinistrat correctament arribarà a desenvolupar una bona feina).
Estic convençut en afirmar que la incidència de la por hereditària és mínima, i m’atreviria a dir que en més del noranta per cent dels casos, els gossos que sofreixen por es deuen a “defectes de modelatge”, és a dir, a defectes d’aprenentatge. Aquest altíssim percentatge d’animals amb comportaments inadaptats (els que desenvolupen per a “protegir-se” de les seves pors) poden corregir-se mitjançant una educació correcta.
Sigui com sigui, davant l’evidència d’un gos que “sofreix” por, és clar que arribem tard a modificar el seu mapa genètic; segurament tampoc som capaços de predir les situacions que li tocarà afrontar amb la suficient antelació com per a protegir-li o encoratjar-li davant elles. Però el que sempre podem fer és de terapeutes davant aquesta patologia, o cosa que és el mateix, ajudar l’animal a afrontar i superar satisfactòriament la por. Per descomptat, no hi ha millor terapeuta que els amos de l’animal, perquè és amb ells amb els qui comparteix la major part del temps i per tant, és amb ells amb els qui viurà la majoria d’experiències (li produeixin por o no). Una vegada més, per tant, són els amos els qui han d’aprendre primer quin ha de ser la manera correcta d’actuar.
Abans de posar-se a la feina cal tenir present que les reaccions d’un gos insegur poden deure’s a dos motius molt diferents:
1. El primer és una resposta directa a una situació crítica, volent evitar-la (fugida) o bé enfrontar-se a ella (atac per defensa). Mentre que en la primera opció la por és evident, en la segona molts amos qualifiquen al ca d’agressiu quan en realitat és igualment poregós, encara que sí que respon amb agressivitat.
2. En segon lloc, pot ser que el gos es comporti de l’una o l’altra forma a causa d’un mecanisme de compensació del seu propi cervell. Intentaré explicar-ho: Evidentment la por és una font de conflicte per al jo profund de l’animal que el sofreix, i si es permetés que aquest conflicte fora en augment sense cap control, l’equilibri psíquic es veuria seriosament compromès, podent arribar a desestabilitzar per complet la personalitat de l’individu (el cas extrem seria el “morir-se de por”). Perquè això no ocorri, el cervell desenvolupa de manera inconscient tota una sèrie d’estratègies compensatòries per les quals l’animal es comporta d’una manera determinada amb el simple objectiu de minimitzar els efectes desestabilitzadors d’aquest conflicte que sofreix. D’alguna manera podríem dir que és un petit “acte-enganyo” que el propi gos duu a terme per a guanyar aparentment (en el sentit literal de la paraula) una seguretat que realment no té.
És típic l’exemple del gos que estant solt roman impassible davant un munt de situacions mentre que si roman lligat borda incansablement a un bon nombre d’estímuls; estant només la por s’apodera d’ell i prefereix “passar desapercebut”, mentre que amb la corretja sembla dir “tens assorteix que m’agafin, en cas contrari et donaria el teu merescut”.
Com sempre, és convenient saber per què l’animal reacciona d’una manera determinada (si és com a resposta directa a l’estímul que li produeix temor o si es deu a un mecanisme de compensació). Si coneixem bé sobre què volem incidir actuarem amb major certesa i seguretat. Però el realment important és convèncer-li que el seu comportament no és el correcte. Si l’obliguem a abandonar les seves respostes impulsives alhora que infonem en ell serenitat, potser aconseguim que vegi per un moment allò que li produeix por; Segur que ho havia mirat, però difícilment fins al moment havia tingut la tranquil·litat suficient per a observar-lo. Potser llavors descobreixi que la por no li ho produeix el que té davant, sinó que fins ara existia només en la seva imaginació.