El gos com a regal nadalenc
En aquest escrit us convido a fer una reflexió que us ajudarà a prendre la decisió més adequada:
Volem un gos o no com un membre més en la família?
Un gos no és una joguina, és un ésser viu que ens donarà moltes satisfaccions però que també, si no sabem entendre-li i cobrir les seves necessitats tant físiques com psíquiques, pot convertir-se en una de les pitjors decisions preses. Gaudir d’un gos és una de les millors experiències que es poden tenir, però cal entendre què significa i quines cures requereix.
Perquè els cadells o gossos adults que cada any arriben amb Papà *Noel i els Reis Mags (i per a tots en general) s’integrin en la seva nova família i en la nostra societat amb garanties d’èxit, seria fantàstic que els seus nous amos demanessin com a regal addicional un curs d’educació de la mà d’un ensinistrador professional.
Aquests angelets de quatre potes nouvinguts passaran deu o quinze anys acompanyant les nostres vides, i convé tenir clar que seran fidel reflex de la formació que rebin:
És el moment, per tant, de decidir si volem realment gaudir del gos i amb el gos tot aquest temps, o si volem deixar la porta oberta a la possibilitat de penedir-nos sempre de la decisió d’haver-los permès arribar a la nostra llar.
Tots els processos educatius ben desenvolupats tenen característiques clares, i l’educació del gos no és l’excepció. Algunes d’aquestes característiques que sempre destaco a qui em pregunta si és o no bona idea adquirir un gos són:
- Inversió en temps i dedicació:
Em refereixo com a temps, esforços i sacrifici. Totes les bases que assentem des de l’inici de la relació amb el gos quedaran ja fixades per al futur. És interessant tenir clar llavors què volem que faci i què mai li permetrem que faci.
- Fixar les bases de la seva conducta des del principi:
Hi ha unes certes actuacions molt plaents per als humans (especialment quan és un cadell) que es poden convertir en un enfarfec en el futur; pujar-li a la nostra falda, donar-li menjar des de la taula, atipar-lo de llaminadures, fer-li cas quan reclama inadequadament atenció, posar-ho a dormir amb nosaltres… Una norma importantíssima és no ensenyar-los el que no han de fer; Si des de l’inici som nosaltres els que li pugem al sofà Quin és el dia adequat perquè de sobte les normes canviïn? Si li donem les sabatilles velles perquè mossegui Com podrà esbrinar que no tot el calçat és per al seu entreteniment?
- Constància:
Perquè el gos arribi a funcionar de manera autònoma, és necessari mantenir sempre les mateixes directrius perquè pugui aprendre-les. Només amb constància podem consolidar l’experiència, i si l’experiència és sempre la mateixa, es convertirà en hàbit. Per tant, si hi ha alguna cosa que no aquesta permès, no aquesta permès mai, i el que és lícit, ho és sempre; Difícilment un animal arribarà a entendre per què avui li prohibim alguna cosa que ahir li vam elogiar, o com és possible que li premiem en realitzar alguna cosa que un altre dia era il·legal…
- Sempre el mateix i únic criteri: Coherència.
És vital tenir des del principi una idea clara de les normes de convivència que volem aconseguir, que aquestes siguin coherents i nosaltres conseqüents amb elles, i mantenir una línia de treball uniforme per a la seva consecució. Si qui ha de fer de guia del gos té dubtes, també les tindran els que depenen d’ell evidentment… És el “educador” qui ha de tenir saviesa per a transmetre-la-hi al “educat”. Per tant, convé establir per endavant el full de ruta i el criteri amb el qual viatjarem per a arribar al destí. Em sembla important en aquest punt recomanar ser molt prudent amb els consells de tercers (els companys del parc, internet, el que ha estudiat un curset…) Res millor davant la indecisió que consultar a un professional del comportament caní i seguir escrupolosament les seves directrius, obviant qualsevol consell extern que pugui interferir en el camí que aquest professional hagi traçat.
- Simplicitat:
Estem treballant amb un individu més simple que nosaltres, però el gos és capaç d’aprendre molt i molt ràpid. Per a aconseguir-ho, quina millor idea que canalitzar-li dins de poques normes a l’inici, molt simples i molt clares. Entendrà clarament els valors absoluts (si/no; bé/mal) i difícilment els condicionals (segons sí…, depèn de…, potser avui sí i demà no…). És important remarcar que encara que el seu “processador” funcioni de manera més senzilla, no té per què ser ineficaç Compte amb ofendre la seva intel·ligència! Si se’ls “explica” bé què volem i què no, aprenen molt, bé i ràpid.
- Estructura:
És imprescindible en aquesta vida saber què pots i què no pots fer, quan és el moment i quan no, quins són els límits del bé i del mal… Un aprenentatge ben desenvolupat porta a l’individu a una ordenació cerebral sòlida i eficaç, que implica salut, equilibri, seguretat, confiança, benestar, tranquil·litat, saber estar, i li dona eines tant per a relacionar-se adequadament amb els altres com per a poder adaptar-se a les situacions que se li presentin. Educar des d’un criteri clar, amb la deguda paciència i constància, portarà a l’alumne a aquesta situació d’estructura consistent i pròspera.
No són aquestes totes les característiques que hem de tenir en compte, però sí algunes que se m’antullen ineludibles. Evidentment, totes estan estretament relacionades entre si, i de la coherència del conjunt resultarà la consistència de l’educació del gos, i paral·lelament, la satisfacció de la convivència conjunta.
És important adaptar-se a les diferents etapes de desenvolupament del gos. És evident que un nen de preescolar no està preparat per a assumir els aprenentatges de primària, igual que un nen de 10 o 12 anys no està preparat per a anar a la mili… Cal acomodar-se a la maduració neuronal, cognitiva i emocional que correspon a cada edat, exigint la resposta i la responsabilitat que correspon a cada moment.
Com que començava l’article fent al·lusió als gossos que s’hauran adquirit amb motiu dels regals nadalencs, la primera etapa per al gos serà superar l’estrès d’haver perdut de vista tot el conegut (progenitors i germans, criador, entorn estable…) i adaptar-se a un escenari on tot és nou (sorolls, olors, gent, alimentació, horaris…). Dependrà de cada gos que aquest procés d’adaptació sigui més o menys llarg, i si parlem de cadells, probablement és en general menys d’una setmana per a l’interior de casa. El fer-se amb el món exterior portarà més temps, però resulta importantíssim socialitzar al cadell al més aviat possible, perquè a partir dels tres mesos de vida aproximadament l’edat anirà en contra del procés. Si el cadell no està completament vacunat haurem de mantenir uns marges de prudència per a evitar malalties, però convé que el seu cap vagi registrant l’enrenou del carrer, encara que sigui en braços dels amos; des del punt de vista del comportament és completament contraproduent la incomunicació respecte a l’entorn a la qual se sotmet a un cadell confinat a l’habitatge.
A casa podem anar educant-li en el respecte a unes normes mínimes de convivència: zones de l’habitatge permeses i les que no, els hàbits diaris i els horaris que regeixen la seva vida, els jocs acceptats i els prohibits, la relació correcta amb la resta de la família, el respecte al mobiliari… i per descomptat, els hàbits d’higiene: Una pauta horària fixa per als menjars facilitarà que el cadell la tingui també per a les necessitats. És bona pràctica apuntar per uns dies les hores en les quals li veiem fer “les seves coses”, i tenint presents els seus horaris els podrem aprofitar per a encaminar-li a la zona destinada per a això.
Només quan el cadell pugui sortir amb regularitat, se senti tranquil al carrer, i conegui mínimament l’entorn podrem començar a pensar que faci les seves necessitats fora. Deurem llavors tenir un horari fix de passejos perquè el pugui aprendre i adaptar-se a ell. És un procés que requereix el seu temps.
Tota aquesta inversió educativa ha de basar-se, insisteixo, en la constància, la paciència, l’afecte, la simplicitat, el joc… El nivell d’exigència podrà anar augmentant gradualment conforme a la maduresa de l’individu, sense oblidar dir-li “no” a les coses prohibides des del principi. Si els fonaments pedagògics són sòlids des de la infància, després serà més fàcil progressar en l’ensenyament de l’adolescent…
Antonio Ruiz de Conill
Ensinistrador Caní Professional