Ensinistrament Caní, quan i com educar a un gos?

Índice de contenidos

Com educar a un gos?

Davant la falta de coneixement sobre el comportament del gos els propietaris s’enfronten cada dia a un maremàgnum de consells de com educar a un gos. Actualment són diverses les fonts d’informació que el neòfit troba:

1. La “cultura” popular sobre l’Ensinistrament Caní:

A l’hora de passejar al gos sempre se senten mil comentaris que van en totes direccions (el meu pare li va pegar un dia i es van acabar els problemes amb el gos / no li peguis que es tornarà agressiu; deixa’l anar i que es relacioni amb els altres / no el deixis anar que li mossegaran; quan compleixi un any ja es calmarà…) La veritat és que totes són històries subjectives, sovint exagerades, que desatenen la singularitat de cada individu, i que no tenen en compte l’entorn familiar de cadascun d’ells. Caldria afegir que moltes vegades el gos aprèn com a resultat a procés paral·lel a l’establert per l’amo per a ensenyar-li, i que aquest procés paral·lel roman sovint ocult als ulls de l’amo, per la qual cosa explicarà al proïsme com ell va actuar però no el motiu veritable pel qual el seu gos va aprendre.

2. Internet:

En la xarxa trobem múltiples pàgines d’informació general en les quals solen donar-se pautes molt àmplies. Moltes d’elles encaminen a l’usuari cap a una relació d’afecte amb el seu animal, però no donen consells eficaços a l’hora d’establir les bases per a una convivència estable. La majoria d’aquestes pàgines no van signades, és a dir, desconeixem qui l’escriu i quina autoritat té per a aconsellar o desaconsellar sobre les mascotes.

3. Llibres especialitzats:

Hi ha els de les diferents races (que exalten els valors de cadascuna d’elles i que fan pensar que qualsevol usuari serà capaç de manejar un exemplar més), els d’ensinistrament (en els quals continuen apareixent pastors alemanys, *doberman o *rottwailer…) i els generals (que només donen unes pinzellades del títol de cada capítol). És difícil trobar en ells el per què de les pautes d’ensenyament que preconitzen, complicant el dur a terme una educació que l’amo no entén.

Sigui com sigui, no serà mai possible llegir un escrit que, més enllà de les característiques generals d’una espècie o fins i tot d’una raça, se cenyeixi fidelment al temperament de cada individu, ja que cada animal és únic i irrepetible, així com el seu entorn particular.

Tota aquesta marea de coneixements és el brou de cultiu idoni per a abocar a l’amo al fracàs en l’àrdua tasca d’educar al seu animal; Si l’amo està confús difícilment transmetrà claredat de pensament al gos.
Al marge d’aquest desordre trobem les dues figures de referència per excel·lència per al propietari d’un gos; el venedor de la botiga especialitzada i el veterinari. Tots dos professionals són els triats per la majoria de clients per a aportar llum a les tenebres en les quals estan submergits.
Però potser estem oblidant a una tercera part: l’ensinistrador. Des de fa molts anys aquest professional ha estat el responsable de l’educació del gos. Recentment s’ha afegit a aquest col·lectiu el dels etòlegs o psicòlegs canins.

En els últims temps estem assistint a una millora en la tinença responsable d’animals, però aquesta millora encara no ha trencat alguns tòpics en el que a l’ensinistrament es refereix. Encara són molts els que creuen que l’ensinistrament només implica la disciplina de guarda i defensa. Molts són també els que creuen que només s’ensinistren determinades races, i els que desconeixen que qualsevol gos és susceptible de ser educat, sigui com sigui el seu sexe, grandària o edat…

La veritat és que l’ensinistrament és un conjunt d’exercicis i tècniques que tenen com a finalitat fixar unes pautes de comportament en una persona o animal. I aquestes pautes de comportament poden ser de diferents disciplines, que en el cas dels gossos són, entre altres, les de salvament, guàrdia o defensa, atac, rastreig, obediència, *agility, pasturatge, gos pigall o d’ajuda al discapacitat…

D’entre totes aquestes disciplines hi ha una que destaca entre les altres per la seva utilitat per a l’amo d’un gos que no té més pretensió que tenir un animal de companyia a casa: l’obediència . Consisteix en una sèrie d’exercicis pràctics de gran utilitat (caminar al costat de l’amo, asseure’s, romandre tombat en un lloc, acudir a la crida…) que busquen aconseguir tres grans objectius:

1. Corregir tots els problemes de comportament de l’animal que representin un obstacle per a la seva convivència diària amb els seus amos o altres persones i animals; el benefici primer i més tangible d’un programa d’educació a través d’un curs ensinistrament caní, és el fixar en el ca unes normes que li permetin conviure afablement en societat amb tots els membres que la componen.

2. L’equilibri de l’animal: A través dels exercicis d’obediència el gos ha d’aprendre el respecte a tots els components de la seva família humana. Va més enllà del simple “obeir als amos”; tots hem vist innombrables reportatges en els quals en un ramat de llops hi ha una jerarquia estricta que implica per a tots els seus membres estabilitat, seguretat, tranquil·litat, la supervivència… D’igual manera, el gos que té clar quin és el seu paper dins d’una casa (i evidentment és el d’últim de l’escala social) i que coneix perfectament què pot i què no pot, què deu i què no ha de fer, serà sempre un individu molt més serè, més tranquil, més segur de si mateix… més equilibrat.

3. El coneixement per a l’amo: L’objectiu principal d’una bona obediència és donar al propietari del ca el coneixement suficient per a poder manejar-se amb ell en qualsevol situació; ha de saber jugar amb ell (és el sistema utilitzat pels gossos per a educar als seus cadells!), ha de saber reprimir-li quan i com sigui necessari, ha de conèixer els seus instints i què mou al seu animal a comportar-se d’una manera o una altra en les diferents situacions… Ha d’entendre al seu gos, i aprendre a fer-se entendre per l’animal. I sobretot ha de tenir molt clar que sempre ell serà el responsable del comportament del seu gos, i que aquest sempre reflectirà l’educació que (conscientment, sense adonar-se o simplement per omissió) rep a casa.

Aconseguir que els amos gaudeixin d’una convivència plaent amb els seus animals hauria de ser l’objectiu prioritari i comú dels professionals del sector de l’animal de companyia. I la col·laboració entre els diferents professionals que componem aquest sector (criadors, ensinistradors, veterinaris i venedors de botigues especialitzades) és una arma importantíssima per a poder acaronar, entre tots, als nostres clients.

Amb aquestes línies pretenc conscienciar al lector que educar correctament al gos és una inversió (sobretot de temps i dedicació); aquest cadell conviurà a casa durant deu o quinze anys… I hi ha moltíssima diferència entre “sofrir” els problemes d’un animal i “gaudir” d’un company. Vist així (i des de la perspectiva de quinze anys d’experiència si vostès m’ho permeten), els asseguro que els beneficis minimitzen l’esforç que va suposar en el seu moment l’educació.

La meva intenció a l’hora d’escriure aquest article sobre l’ensinistrament caní, és la de demanar la col·laboració tant de veterinaris (emparats per Col·legis Oficials) com la dels venedors especialitzats (associats en els Gremis de Comerciants) perquè divulguin els beneficis que reporta als amos l’educació del seu gos; desgraciadament en el camp que jo treballo (l’educació de gossos i dels seus amos) no existeix de moment una institució prou sòlida que ens avali. I potser per això la nostra labor continua sent la gran desconeguda per a qui en realitat ens necessita: els amos dels gossos.