Índice del Artículo
Quina és l’edat ideal per a l’educació del nostre gos?
Són moltes els dubtes que tenen els propietaris de gossos referents a l’ensinistrament i sobretot a quina edat hem de començar amb l’educació del nostre gos.
Una de les primeres llacunes que hauríem d’aclarir-los els professionals és l’edat correcta per a educar als seus animals. O millor encara, les diferents edats en les quals s’han d’afrontar les diferents etapes d’educació d’un gos, des que és cadell fins que és ja tot un adult.
Per descomptat és clar que l’educació és una inversió de futur; un petit esforç en els primers mesos de convivència amb una nova mascota es convertirà després en llargs anys de plaent amistat, plena de satisfaccions.
Molts amos creuen que el gos s’ensinistra o educa a partir d’un any perquè “abans són incapaços d’aprendre perquè només pensen a jugar”; Uns altres opinen després de l’any ja no aprenen “perquè ja tenen la personalitat formada” mentre que un tercer col·lectiu pensa “no és necessari educar-los perquè a l’any es calmen solos”. Si observem la naturalesa veurem que cap d’ells té raó:
Durant els primers dies de vida els cadells passen el noranta per cent del temps dormint i el deu per cent restant, mamant. Al voltant dels tretze dies (hi ha variacions segons les races) obren els ulls, mentre que les oïdes comencen a mostrar-se actius a això dels vint dies (s’observa la reacció de sobresalt davant un soroll).
Cap a les tres o quatre setmanes entren en una fase de socialització: la seva principal preocupació és el joc, i mitjançant ell arriben a una immadura organització de ramat, al voltant de les sis setmanes de vida, amb alguns desgraciats membres de la ventrada sofrint atacs dels seus germans més forts.
La mare comença a deixar-los sols gradualment per a caçar i així poder començar a oferir-los aliments sòlids *predigeridos mitjançant la regurgitació. Des de les cinc setmanes pot grunyir i fins i tot fer el posat de mossegar als cadells de manera dissuasiva si s’acosten amb intenció d’alletar-se. Durant les dues setmanes següents els petits poden aconseguir persuadir-la perquè els alimenti de manera ocasional, però el subministrament està arribant a la seva final. Cap a les set setmanes de vida les gosses solen tenir escassetat de llet, per la qual cosa els gossets han de deslletar-se.
Entre la tercera i la setena setmana de vida té lloc un procés fonamental: El *imprinting. És el període més receptiu en la vida del gos, ja que és capaç d’interpretar de manera acceptable els estímuls que li proporcionen els seus sentits però encara no té capacitat de sentir por: Pot conèixer l’entorn i no tem fer-lo.
Aprèn a acceptar la proximitat d’altres gossos i de les persones sense mostrar por ni agressivitat cap. És el moment idoni per a aprendre a relacionar-se amb l’entorn en el qual viurà. Per això, una vegada deslletat el cadell, ens acostem a un bon moment perquè els petits s’adaptin a una nova llar, encara que les diferències segons les races faran que hàgim d’esperar a les deu setmanes.
La fase de socialització es completa cap als tres mesos. El cadell té ja un complet desenvolupament social i si estigués en llibertat començaria a explorar de debò, començant a prendre part en activitats de caça. És la fase juvenil.
Compliments sis mesos els mascles comencen a aixecar la pota per a orinar i es fan sexualment madurs. La plena maduresa sexual té lloc entre els sis i els nou mesos tant en mascles com en femelles, amb variacions d’una raça a una altra. Alguns individus són més tardans i no arriben a ser plenament adults (sempre des del punt de vista fisiològic) fins als deu o dotze mesos.
Al meu entendre, l’edat òptima d’adopció d’un cadell se situa entre les sis i les deu setmanes; fer-ho abans és tan perjudicial com fer-ho molt més tard. Les relacions entre companys de ventrada i sobretot amb els seus progenitors hauran proporcionat al gosset els pilars bàsics per a la seva estabilitat emocional (la separació prematura és una de les principals fonts d’inseguretat i d’ansietats), i som a temps d’acostumar-lo a un nou entorn sovint estressant abans que s’hagi tancat l’etapa de socialització. Les socialitzacions inadequades augmenten el risc que apareguin problemes de conducta, incloent-hi la por i/o les agressions a altres persones o animals. És possible socialitzar-los passat aquest període, però la pròpia por dificulta i alenteix el procés proporcionalment al mateix temps que deixem passar (com més trigui més difícil és).
Arribat el nou inquilí a casa són els amos els qui han d’ensenyar-li normes bàsiques: La neteja, l’ordre dels horaris (somni, menjar, passejos i joc) que li proporcionarà seguretat, els espais que pugui o no ocupar, el respecte als membres de la família (jerarquia) i una bona relació amb el món en el qual conviurà. Si alguna cosa falla, els propietaris haurien d’acudir a un professional que en una xerrada els indiqui una sèrie de pautes per a no desviar el camí, però són ells els qui han de realitzar el procés. És cert que en aquesta etapa el cadell pot aprendre diferents ordres, però aquesta ensenyament ha de ser tranquil·la i pacient, amb sessions de treball brevíssimes i sobretot amb molta motivació, és a dir, amb molt de joc.
No és convenient abans dels sis mesos plantejar al cadell un ensinistrament marcial, com tampoc seria bo portar a un nen de deu anys a la mili; en tots dos casos l’individu és capaç d’aprendre i de realitzar una sèrie d’ordres o exercicis, però la pressió a la qual es veu sotmès no és proporcional a la seva maduresa, a la seva autonomia ni a la seva responsabilitat. L’ensinistrament estricte d’un gos menor de sis mesos difícilment es duria a terme correctament, perquè pocs serien els amos que entendrien que una sessió de treball, independentment del preu, “només” pot consistir en tres o quatre ordres; insistir a l’animal amb més exercicis produirà en el futur que “es passi de voltes”.
L’excepció a l’anteriorment dit la trobem en el treball esportiu o en grup, on l’educació es planteja com un passatemps o una diversió per al gos; la motivació és el motor de l’aprenentatge, mentre que la imposició apareixeria només ocasionalment.
Entre els sis i els vuit mesos d’edat del gos és el moment idoni per a dur a terme un ensinistrament: la maduresa de l’individu permet que se li pugui insistir prou per a aconseguir una bona disciplina, i no obstant això el desenvolupament hormonal no haurà culminat encara en la rebel·lia característica de tots els adolescents. L’interès pel joc continua sent important, i això ens permetrà combinar la motivació en l’obediència de l’animal. D’altra banda, si hi ha algun defecte en un aprenentatge previ (hàbits de neteja, defectes de socialització, comportaments destructius…), estarà encara prou “tendre” com per a poder remodelar-ho al nostre antull.
Fins a l’any i mig o potser els dos anys pot resultar relativament fàcil convèncer a un gos que és la nostra voluntat la que ha de complir abans que satisfer els seus instints, i tenim diferents recursos alternatius per a això.
Més enllà dels dos anys d’edat ens enfrontem a un individu ja madur, ben armat i conscient del seu potencial, amb idees pròpies de com resoldre els conflictes socials i amb una trajectòria d’hàbits ja consolidats. Això ens obliga a no permetre marge de cap error, la qual cosa es tradueix en un treball més ferri i hermètic que s’ha de desenvolupar amb la fermesa, la seguretat i la decisió suficients per a dissuadir a l’animal dels seus mals costums.
Personalment he dut a terme ensinistraments amb molts gossos de cinc i sis anys, i alguns de fins a vuit. Els resultats han estat bons, davant el que puc afirmar que un gos pot aprendre i també corregir-se a qualsevol edat. Però resulta obvio concloure que un mal comportament és pitjor comportament com més temps passa.