La Castració Canina no és la panacea del comportament

La castració canina no és la solució a un mal comportament

Fa ja molt temps que sento la necessitat d’escriure aquest article sobre la castració canina.

Crec que els meus ja gairebé 30 anys com a professional de l’educació canina (viu exclusivament d’i per al gos i la seva conducta, des de 1988) m’ofereixen una bona perspectiva de les “tendències” que imperen en l’ampli marc de la relació amb els gossos i el tracte que els dispensem els professionals que assistim als seus amos des de l’un o l’altre camp.

Reconec que afronto el desenvolupament d’aquest escrit des del desconeixement de la teoria; Si bé vaig passar deu anys de la mà de qui va ser el meu mestre, és cert que el meu creixement com a professional ha estat purament empíric: A més del contacte amb companys de professió i la pròpia intuïció, cada gos i cada amo m’ha ensenyat una cosa nova en el com manejar-me amb ells (amb tots dos), amanint tot això amb assistència a seminaris, cursos i cursets.

Em declaro completament d’acord amb la sentència que afirma que la poca teoria dels tècnics ens dona inseguretat, d’igual manera que els acadèmics temen la seva pròpia falta d’experiència; He educat més de dos mil gossos (i als seus propietaris) i crec poder dir que amb bon resultat, però considero que comparativament són pocs els llibres que he llegit per a adquirir la meva experiència.

Havent aclarit les meves credencials com a observador del món caní, m’agradaria ser portaveu de part dels professionals de l’educació canina; Són molts els col·legues que participem de l’opinió que estem en una època de castració sistemàtica dels gossos; coincidim que cada vegada són més els animals que passen per les nostres mans en els quals una castració canina inadequada ha estat ingredient important en els seus desordres de comportament (quan no la causa).

Tots sabem que hi ha una base hormonal en el comportament molt important, i que l’esterilització consisteix a “tancar l’aixeta” de la segregació de moltes d’aquestes hormones. Però aquesta acció no té sempre un patró de resultats idèntic per a tots els animals que la sofreixen, i així com per a alguns pot ser molt beneficiós, per a uns altres pot ser tremendament perjudicial. I algunes causes que els resultats siguin dispars les trobem no en l’individu físicament, si no en les causes que originen la decisió d’intervenir-li, quan no en el seu entorn.

Per posar un exemple: Són molts els gossos que veig que se’ls ha castrat a la vista d’un historial de mossegades a persones, a la pròpia família o a altres animals. Si la castració canina l’ha sofert un animal realment fort (o “dominant”) amb necessitat compulsiva d’imposar la seva llei per la força, probablement extraient-li les gònades apaivaguem la seva “llanço”; No en va, si busquem sinònims de “castrar” en el diccionari trobarem el verb “*apocar”…

Si per contra, l’animal que mossegava el feia per por o inseguretat, per a defensar-se d’aquestes amenaces virtuals que només ell veia en el seu entorn … d’igual manera disminuirà la seva llanço en castrar-lo. O cosa que és el mateix, acreixerem la seva covardia, i li empenyerem més a “defensar-se” de totes les seves pors perquè se sent més insegur.

També he tingut una clienta amb dos gossos castrats; El major era un *Border *Collie que amb gairebé tres anys va passar de viure en els afables *borders escocesos (on fins i tot treballava com a gos de pastor) a instal·lar-se a escassos cent metres de la Ronda de *Dalt de Barcelona; el primer cap de setmana en el seu nou domicili va haver-hi unes contínues tempestes amb abundant aparell elèctric; en recuperar-ho quatre dies després de desaparèixer, en estat de xoc pel pànic viscut veient-se només entre tot el trànsit i el públic d’aquesta zona de col·legis a Barcelona, el veterinari va dictaminar la seva castració “perquè no tornés a escapar-se”…

El més greu de l’assumpte és que a la propietària li van oferir un descompte si castraven als dos gossos, que per descomptat no va dubtar a acceptar. El segon animal era un *springer *spaniel de tot just quatre mesos! No tenia cap problema de comportament! Els conflictes van venir després, quan en la pubertat el *chucho va començar a mossegar a tots els de la família (nens inclosos) de manera capritxosa des del punt de vista humà; I no eren marcatges, sinó que eren mossegades amb conseqüències físiques serioses per a la víctima… A la vista de l’historial i amb una observació estricta del seu comportament, arribem a la conclusió que aquesta era la forma triada per a equilibrar l’apocament en la qual la la seva “coixesa hormonal” li havia sumit. Els seus atacs no eren capritxosos en absolut, sinó que triava molt bé la situació per a assegurar-se “la victòria” i així apuntalar l’acte-confiança que li havia estat robada…

No estic en contra de la castració ni molt menys; simplement vull denunciar que no és la panacea de tots els mals comportaments. Un programa d’educació adequat a l’individu i al seu entorn és en la majoria dels casos la solució adequada contra els problemes de conducta (de fet, hauria de ser la vacuna, però la medicina preventiva és encara incipient en el camp del comportament al nostre país); i si aquesta falla, i després d’un estudi estricte de la situació i dels pros i contres, podem plantejar-nos una castració.

Per afegir:
• Avui dia són pocs els individus dominants (susceptibles de castració)
• Es castren per hiperactivitat…
• Algunes per a prevenir malalties: Més longeves, per a gaudir més anys del morrió
• Abocar-los a comportaments infantils és excés.